Víctor Collell y Pol Corredoira. Barcelona.
11/05/2018
Manuel Moreno és l’ex-cap de redactors especialitzats en bàsquet del diari Sport, jubilat des del 2013 amb 36 anys dedicats a aquest esport. Va col·laborar amb la Asociación de Clubes de Baloncesto i amb la Federació Espanyola de bàsquet impartint un màster especialitzat en periodisme esportiu. L’any 2012 va publicar l’article “La independencia del Barça”, fent referència al posicionament polític del club català.
P: El Diari Sport com ha gestionat El Procés?
R: No ha tingut cap posicionament. És un diari dedicat exclusivament al públic barcelonista i ha tractat de relativitzar la situació del procés i de la independència. Ha seguit la línia del Barça de ser catalanista però no independentista.
P: Quan el Barça buida el camp l’1 d’octubre del 2017, Sport es mulla?
R: Sport per primera vegada no va fer la crònica del partit del Barça. El dilluns següent va sortir un breu comentari de la situació. Va ser una forma de protesta; de qualsevol manera, un mitjà s’ha de mantenir al marge per respecte als altres lectors que no són d’aquestes idees.
P: Els periodistes esportius rebeu pressions polítiques per publicar segons quines coses?
R: Sí, evidentment. Les ha hagut sempre, des que vaig arribar. I últimament més.
P: Sí?
R: Sens dubte. La situació d’ara està desbordada per un costat i per l’altre. És quan més difícil tenen els directius del diari solucionar els temes polítics perquè les pressions sempre són polítiques, però normalment vénen de forma econòmica. Els diaris estan vivint una crisi impressionant. Quasi tots tenen crèdits amb els bancs. L’Sport i el Grupo Zeta també. El País, el qual era el diari més important d’Espanya, ara viu una crisi econòmica depenent dels crèdits d’una sèrie de bancs pressionats pel Govern. Resultat: El País ha canviat la línia. Era un diari independent i ara és un diari al costat del govern, sigui qui sigui qui mani.
P: Recordes algun cas de pressió a nivell personal?
R: Puc dir que quan Artur Mas era candidat a la presidència de la Generalitat va anar a veure Pau Gasol, qui en aquell moment encara jugava a Memphis. Em van trucar moltes vegades de part del departament de premsa de la Generalitat per dir que el senyor Mas era allà per si volíem publicar alguna cosa, enviant-nos fotos, entre altres. El director i el diari no em van pressionar per res. Ho vam publicar des d’una vessant esportiva, informativa. Sempre he intentat estar al marge de les pressions.
P: Les pressions sempre vénen del mateix costat?
R: No, no. Vénen de totes bandes. Tothom tracta de pressionar. Si pressionen els diaris esportius d’aquesta manera, m’imagino que pressionaran molt més els diaris generalistes.
P: Ets consumidor de premsa esportiva?
R: Ho era. Ara no. Sovint comprava sis o set diaris de tot tipus. Ara compro entre zero i un.
P: Per què?
R: Perquè el que m’ofereixen ja ho sé a través d’Internet. I també perquè és difícil comprar un diari en format paper, ara. Ja no hi ha quioscos, ja te n’has d’anar a una gasolinera per exemple. Sóc un gran defensor de la premsa escrita, però els mitjans digitals ja cobreixen moltes necessitats.
P: Ho preguntàvem per si ens podies comparar o per si penses que ha virat molt el posicionament polític dels diaris esportius.
R: No compro els diaris però ho segueixo tot, així que encara puc donar la meva opinió i fer una comparació. Ha canviat molt. Quan jo estudiava a la universitat, un professor molt bo ens va fer fer un exercici en què ens feia comparar com una notícia era tractada per diversos diaris. Era un escàndol. Si aleshores ja era una barbaritat com canviava la informació que s’oferia entre un diari i un altre, 25 anys després això s’ha multiplicat per 25. Si juguen Barça i Madrid, els diaris esportius contraris, com l’As i l’Sport, només coincideixen en el resultat. En política és més escandalós encara perquè hi ha més interessos.
P: Ara farà sis anys de l’article “La independencia del Barça”, en el qual assegures que el Barça podria triar jugar a la lliga europea que ell vulgués. Encara ho penses?
R: Sí, i tant. Mentre el Barça mantingui l’equip que té, podrà escollir la lliga que vulgui. Si Catalunya fos independent, el Barça no jugaria —com diu la propaganda espanyolista— a la lliga catalana amb el Sant Andreu i el Palamós. El Barça podria triar, i totes les lliges, començant per l’espanyola, voldrien tenir el Barça, un dels millors equips d’Europa. En una hipotètica Catalunya independent, i tant que podria triar.
P: Barrejar política i esport és un error?
R: Tot el que fem és polític. No és un error, perquè l’esport és política. Parlant de ciclisme, el Giro d’Itàlia ha començat a Israel per un tema polític. El govern d’Israel creu que una forma de publicitar el seu país és que el Giro surti d’allà. Són interessos. Això s’aconsegueix pagant milions de dòlars. No podem dir que no fem política, perquè fins i tot dir que “no faig política” és fer política.
P: Ets partidari de prohibir símbols polítics en un recinte esportiu?
R: De cap manera. Que cadascú vagi als recintes esportius com vulgui; el cas del Wanda Metropolitano de prohibir roba groga és una bogeria que ha imposat el Govern Espanyol. Els símbols polítics, fins i tot xiular el Rei, entra dins de la llibertat d’expressió. No s’ha de prohibir ni en un recinte esportiu ni al carrer.
P: El Barça s’ha mantingut neutre en el Procés català. Fa bé?
R: És difícil. El Barça sempre ha estat “més que un club”, un eslògan que és cert. Quan aquesta situació ha derivat a dos extrems —independentista i espanyolista—, el Barça ha de decidir. Decidir estar al mig no és bo, no és políticament correcte i no és interessant publicitàriament. Ha de mantenir una certa equidistància entre el “més que un club” i els seus. L’Sport era un mitjà dedicat a l’aficionat del Barça; però molta gent no sap que un 60% dels lectors d’Sport viuen fora de Catalunya. Amb el Barça passa el mateix, té molts seguidors de fora. S’ha de mantenir aquesta equidistància sense perdre el catalanisme però sense caure en convertir-se en bandera de res.
P: Amb els jugadors és diferent?
R: Sí. A mi m’agrada el Piqué, per exemple. El jugador hauria de manifestar-se públicament no només de les seves idees polítiques, sinó d’idees de tot tipus. No ho fan perquè tinc dubtes de si els jugadors estan preparats intel·lectualment per fer-ho i per si el públic i l’aficionat està preparat intel·lectualment per admetre que un jugador tingui les seves idees. Amb l’homosexualitat passa exactament el mateix. No hi ha jugadors de futbol que facin pública la seva homosexualitat. Jo tampoc no ho faria. Pels jugadors sempre és més còmode callar i jugar. Per mi és un error. Penso igual dels cantants i dels actors de cinema, per descomptat.
P: La línia editorial de l’Sport ha canviat? Li ha afectat l’activitat política dels últims anys?
R: Jo crec que no. Se li va criticar molt que, l’any 1979, fos el primer diari que es declarés barcelonista. No sonava bé. Després s’ha entès que ser barcelonista no vol dir que sigui de la directiva del Barça, sinó que sigui dedicat a l’aficionat del Barça. A vegades hi ha temes, com el que estem vivint actualment, que has de denunciar.
Tags: #Bàsquet, #ManuelMoreno, #Sport, #Independència, #Premsa, #Política, #Esport
Comentários