Maria Aizpurua y Àlex Palomar. Barcelona.
11/05/2018
Ivan Tibau és exsecretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya (2011-2016). Polític, ex-jugador i ex-entrenador d’hoquei patins. Internacional amb la Selecció Catalana i Espanyola. Com a esportista, Tibau va declarar el 2003 que no tornaria a jugar mai més amb la Selecció Espanyola, encara que no pogués competir oficialment amb la Catalana. Parlem amb ell al Club Esportiu Laietà sobre la situació política i esportiva que es viu a Espanya i Catalunya.
P: Sempre es ven el tòpic que no s’ha de barrejar política i esport. Fins a quin punt és cert?
R: És inevitable. La gent sempre parla que no cal barrejar-lo, però jo que ho he viscut, la política està indubtablement involucrada en qualsevol àmbit de la vida. Qualsevol decisió política pot afectar l’esport, l’economia, la convivència, etc. El que digui que la política s’ha de separar de qualsevol àmbit s’equivoca perquè ens agradi o no sempre estarà present.
Com a secretari general de l’Esport:
P: Quina és la tasca del secretari general de l’Esport?
R: El secretari general de l’Esport és la màxima figura en quant a representació esportiva del país. Què comporta? Vàries coses i funcions. En primer lloc, la representativitat. En qualsevol esdeveniment esportiu que hi hagi a Catalunya o que hi participin equips catalans sempre demanen la teva assistència com a representant del govern. Aquesta funció agafa el 60% del teu temps de feina (i de vida personal). El nombre de clubs i federacions és una bestiesa i cal intentar acompanyar al major nombre possible. Al marge d’això, també cal gestionar un pressupost. Es tracta de diners públics per tal d’invertir en que Catalunya sigui un país en el que l’activitat física estigui present. En aquest aspecte, els convenis i col·laboracions en àmbit federatiu i escolar són molt importants per potenciar l’activitat esportiva en centres d’arreu del territori català.
P: Per tant, hi ha més política que esport?
R: Podríem definir-ho com més política i representació que no pas gestió econòmica per poder ajudar. Tot i que, en alguns casos, aquesta gestió vol dir una ajuda molt gran. Sí que és cert que hi ha gent que no depèn ben bé d’això, però hi ha moltíssimes persones que d’aquests pocs diners que anem repartint en fan un ús indispensable per realitzar la seva activitat.
P: Com han sigut les relacions institucionals dels últims anys amb els estaments estatals a nivell esportiu? Per exemple, amb el Consejo Superior de Deportes (CSD).
R: La nostra relació institucional directa amb l’Estat és el Consejo Superior de Deportes (CSD). En els meus anys que he estat al càrrec he tingut dos Presidents de CSD: Albert Soler, que ara treballa al FC Barcelona, i Miguel Cardenal. Amb aquest últim la relació personal va ser molt correcta. Evidentment que tu pots pensar diferent que jo, però no per aquest motiu ens hem de barallar. Ell també entenia les diferències d’opinions que podien haver-hi. En tot allò relacionat en potenciar l’esport ens enteníem. Havíem d’entendre’ns a la força perquè aquí a Catalunya tenim un CAR de Sant Cugat que és gestió compartida amb l’Estat (amb jugadors olímpics d’arreu d’Espanya) que havia de sobreviure amb els diners nacionals. Consistia en un exercici de fer cintura perquè a vegades era complicat. Tot i això, haig de dir que la relació personal/institucional va ser molt correcte dins del respecte mutu.
P: Des del secretariat s’han intentat promoure les Seleccions Catalanes?
R: Les Federacions Catalanes estem limitades pel fet de no ser federacions reconegudes a nivell nacional. Això comporta que no poden anar a competir ni a europeus, ni a mundials ni enlloc. L’únic que pots fer són campionats amistosos o inventar-te un Europeu paral·lel. És molt difícil perquè no tens la capacitat d’anar a competir enlloc. Llavors quan veus que no pots anar a competir a Jocs Olímpics, Mundials o Europeus, a un esportista no li pots demanar que es mulli per Catalunya perquè la seva carrera esportiva queda estroncada. No podem posar a l’esportista entre l’espasa i la paret com em van fer a mi en el seu moment. Tot és decisió de l’esportista. Jo com a polític no puc demanar o exigir que es posicioni cap jugador. Seria un greu error.
P: Quin es el posicionament polític que ha d’adoptar un club envers el context polític del propi país en el que juga?
R: Els clubs són entitats privades, totalment independents, i hi ha clubs de tots colors. Alguns han decidit jugar amb la senyera, d’altres que han decidit mantenir un anonimat ideològic. Al final, cada club ha de fer el que cregui. Els clubs grans tenen una dificultat afegida. A mi, per exemple, no m’agradaria ser President del Barça en aquests moments ja que rep pressions per tots costats. En un club de poble, en canvi, si aquest vol fer qualsevol manifestació política ho farà i no passarà res.
P: Quin creus que hauria de ser el posicionament (o no) del Barça amb el que està passant a Catalunya?
R: Jo entenc la seva posició. No és fàcil. El dia de l’1 d’octubre crec que jugar el partit va ser una decisió encertada. Parar un partit de competició d’aquest tipus comporta perdre punts i altres temes extraesportius difícils. Hi haurà diversitat d’opinions però jo crec que el Barça està fent una gestió correcta. Evidentment cada persona que estigués al capdavant ho faria diferent. Entenc que el país vulgui que el Barça l’abanderi però també cal entendre que el Barça té moltíssims interessos al darrere que cal preservar.
P: Què opina sobre la prohibició de certs símbols polítics als estadis esportius? L’esport ha de ser un lloc de reivindicació política?
R: Sempre he dit que la llibertat d’expressió ha de ser total, sempre i quan es respecti totes les voluntats. Si un vol dir que és independentista i vol mostrar la camiseta groga doncs ho ha de fer. Sempre he dit que s’ha de respectar molta gent. En el cas de Catalunya, sempre ho he dit: “Tu vols la independència o vols anar contra Espanya?”. Espanya és molt diversa, hi ha molta gent, i hi haurà gent a tots llocs que ens tindran apreci i d’altres que no. Anar en contra de tots i parlar en nom de tots no ho veig bé. Al final, si diem que tots volem la independència tampoc és cert. Tothom utilitza el llenguatge que l’interessa i llavors només dic que cal tractar la llibertat d’expressió amb respecte. Cadascú pot fer la seva sempre que sigui amb respecte.
P: Quina és la situació o anècdota de conflicte polític més gran que recorda com a vostè al càrrec?
R: La situació amb més tensió amb Madrid va ser quan va començar a fer les inspeccions a clubs per aquells empleats, treballadors o entrenadors que no estaven donats d’alta a la Seguretat Social. Aquí a Catalunya hi ha una cosa que es diu el voluntarisme. Els clubs funcionen, no per diners ja que no hi ha, sinó gràcies a que hi ha gent que té la voluntat de dedicar un temps de la seva vida a ajudar la gent. Alguns clubs intenten compensar aquestes persones amb dietes, un viatge i quatre duros i encara gràcies que ho fan ja que sense ells això no funcionaria. El que vam haver de fer en aquell moment és regularitzar-lo tot i cobrar la Seguretat Social de tothom. Això va crear problemes molts greus als clubs i moltes inspeccions. Van haver-hi moltes multes milionàries que molts clubs no podien assolir. Alguns equips van arribar a tenir multes que, fins i tot, van fer perillar la seva existència.
Com a esportista:
P: Creu que un esportista ha de declarar quina és la seva ideologia públicament?
R: És una decisió molt personal. Si un esportista està en ple auge amb possibilitats d’anar a un campionat del món o a unes Olimpiades i es mulla políticament, l’endemà no està convocat i se li acaba probablement la carrera esportiva. Trobo que és un error perquè l’esport dura el que dura. Ara bé, si es posiciona o opina algú que està a punt de retirar-se, que ja ho ha fet tot a nivell esportiu, aquí passa a ser el rei. Jo sempre he dit que en el meu cas he estat secretari general de l’Esport per la meva decisió que vaig prendre al desembre de 2003. En aquell moment, estava a la Selecció Espanyola des de 1995 (ja feia 8 anys) i vaig ser el capità en el últim campionat d’Europa que vam guanyar a Florència. Amb la preparació del Mundial de Portugal, a Andorra, cert periodista em va preguntar: “En igualtat de condicions, si Catalunya fos independent, amb qui jugaríeu: Catalunya o Espanya?”. En aquell moment era impensable i vaig dir que en igualtat de condicions jo escolliria Catalunya. Ho vaig dir i gairebé ni me’n recordo. En aquell moment va ser molt espontani. La premsa ho va treure. A l’endemà al matí a les 8:00h: “Ivan Tibau, te’n vas."
P: L’entorn mediàtic fa molt mal en aquestes situacions ?
R: Pot fer molt mal o pot ajudar molt. Avui en dia, en la premsa hi ha tanta informació i tot va tan ràpid que només acabaran quedant els mitjans que siguin creïbles. Es publica tot, es contrasta poc i allò que surt que sigui mentida costa molt desmentir-ho. Vaig marxar de la política perquè a mi em feia por seguir. Pensava que em fotrien en un merder i hauria de buscar-me la vida fora. Vaig plegar i els meus pares van dir: “Al·leluia!”. Ells patien.
P: Un jugador pot jugar amb una selecció amb la que no es sent representat?
R: Ho estàs veient. Piqué es sent català però vol competir de veritat. Va amb Espanya perquè vol anar al Mundial. El futbol és la seva passió. Si Catalunya també el disputés diga-li on aniria. Avui en dia barrejar-ho és molt complicat perquè Espanya i Catalunya no estan en igualtat de condicions. Si Piqué diu que vol anar amb Catalunya es queda a casa i no va amb la Selecció Espanyola.
Comments